Room: tot un món

Room, en anglès, a més de traduir-se com habitació, vol dir espai. Un concepte literal i metafòric que no es pot deslliurar de la pel·lícula de Lenny Abrahamson, història d’una mare que inventa un món sencer perquè el seu fill de cinc anys, nascut dins l’horror d’un captiveri, sigui feliç. El gran encert del guió d’Emma Donoghue, adaptat de la seva pròpia novel·la, és el punt de vista. Tot i els ingredients argumentals que ho farien fàcil, això no pretén ser un thriller: és una inesperada faula vehiculada sobre el tresor que és la infància, el poder de la imaginació i la força de la innocència, despullats del dolor i les abrasions de l’ànima causades per la crueltat humana més adulta. Som davant d’un conte que manté el terror de manera latent, però que el sobrevola amb delicadesa, a través dels ulls – i la veu- d’un nen capaç d’il·luminar la condemna de la seva mare.

Xiuxiuegen, canten cançons, es barallen, somriuen, s’acaronen, es suporten, s’estimen i s’aprenen: només es tenen l’un a l’altre. Tot, sota l’amenaça del mal extern, una mena d’home del sac abusador que pràcticament no veiem, que sobretot intuïm fora de pla, com el propi nen. En aquest sentit, la veritat que destilen les interpretacions de l’oscaritzada Brie Larson i, l’injustament oblidat a les nominacions, Jacob Tremblay, és palpable a cada moment i reforça el to del conjunt. Aquí és on la fotografia de Danny Cohen hi juga també un paper important: la complicitat de la càmera troba el punt just entre l’aproximació i l’amplitud, la realitat «real» i la realitat del petit Jack, on Room és tot un univers on hi viuen serps fetes de closques d’ou i els vaixells suren per l’aigua de la banyera. Penombra i claustrofòbia dibuixades sota l’únic punt de llum, que entra pel quadradet de cel místic de la claraboia, amb plans picats que subratllen la situació dels protagonistes.

Abrahamson i Donoghue no desaprofiten les referències literàries i filosòfiques per arribar ben endins de l’espectador: la més evident, Alícia al país de les meravelles, que li serveix a la «Ma» per explicar-li al Jack com va caure en aquell forat sense sortida. La menys òbvia i difuminada, El mite de la caverna de Plató. És amb aquest rerefons que la pel·lícula atrapa el recorrent tema de la llibertat, acostant-se a com els humans podem moure’ns més enllà de les barreres físiques a través de la ment i, alhora, sentir-nos atrapats en la nostra pròpia soledat enmig de la societat. Per això el film es posa encara més transcendent quan tots dos han d’afrontar el xoc d’adaptar-se al món exterior, amb detalls que no se li escapen a Abrahamson: el peu del Jack tocant per primer cop un terra desconegut, mostrant-se silenciós davant tots aquells que no són la seva «Ma» i rebutjant ser de «plàstic» en un paral·lelisme inevitable amb Pinotxo.

Tot i el material amb què treballa, caure en la sensibleria melodramàtica no és una temptació contemplada per Abrahamson i se n’allunya amb èxit. De Room fascina com encaixa els girs dramàtics necessaris, sense recrear-s’hi en excés. També rebutja la moralina del judici de la dualitat bé – mal, no és això el que li interessa. El director vol volar més amunt i ho aconsegueix: la seva pel·lícula és una exhibició d’equilibri narratiu i formal, amb un sentit ponderat del què la història i els seus personatges reclamen, confiant en un repartiment entregat a la causa. El món vist a través de la mirada de Jacob Tremblay, l’autèntic descobriment del film, ens acompanyarà durant molt de temps. Room és una joia que deixa una empremta ben profunda, més enllà de la sortida del cinema.