Harrison Ford s’està convertint en una mena de vehicle ressuscitador. Han Solo. Rick Deckard. La seva cara, les seves faccions afectades, una mirada torturada com a resultat d’haver vist coses que els humans no creuríem i uns 35 anys més a l’esquena. És la nostàlgia cinematogràfica feta carn i ossos, la conservació en formol d’icones que sempre conviuen amb nosaltres. Però, per més que ressorgeixin amb tot el pack estètic i l’encert d’un director que venera un material sacralitzat per generacions senceres, mai serà el mateix. Per molt que coneguis els ingredients dels canelons que feia la teva àvia, aquell gust, aquelles olors i els sorolls d’aquella cuina, no tornaran mai de debò. No tornaràs a tenir cinc anys. Però pots jugar a trobar la magdalena de Proust.
Aquest cop, Denis Villeneuve tenia entre mans un material molt sensible i ofegar-se en sorra movedissa estava entre bona part de les caselles del repte. Enfrontar-se a la seqüel·la de Blade Runner (Ridley Scott, 1982), no només una pel·lícula perfecta, sinó un producte de culte, punt d’inflexió en el cinema de ciència-ficció, amb un pòsit filosòfic tan profund, era un bitllet directe a un laberint. La bona notícia és que se’n surt sense ferir sensibilitats, dialogant amb l’original amb molt respecte. El gran èxit de Blade Runner 2049 és una posada en escena aclaparadora, que a estones enlluerna. Villeneuve domina els espais, l’estètica, els temps i l’atmosfera de la primera pel·lícula i aconsegueix combatre les pors de qualsevol fan: no traeix cap imaginari, l’evoca i el reconstrueix fidelment, com un bon Frankenstein sense massa fisures.
L’espectacle visual és constant, amb imatges de molta bellesa, amb una fotografia (Roger Deakins) que ajuda molt en passatges espectaculars, com el tram on, finalment, hi apareix Deckard entre exteriors ataronjats i interiors foscos farcits de contrallums: hi ha frames que podrien ser exposats al MoMA. A més, el cop de mà de Hans Zimmer amb la banda sonora és irrevocable: el seu repte estava a l’alçada del que tenia Villeneuve i no defalleix, no decau en cap moment. Entregar-te als inputs sensorials és inevitable i la magdalena prèn forma, notes la textura, et remou per dins, se’t fa un nus a la gola, les emocions t’embolcallen poc a poc i, quan te n’adones, «pam!», estàs atrapat. Però a mesura que s’esmicola, que es desfà en trossets petits, s’imposa la realitat: és una il·lusió, una mena de somni palpable però, alhora, poc consistent.
El que fa mítica Blade Runner és el seu discurs metafísic dosificat en els conflictes dels personatges. Les preguntes universals i, de pas, el qüestionament -i mort- de Déu, traduïdes en guió. Aquí era fàcil titubejar i Hampton Fancher i Michael Green no poden evitar-ho. A la primera, l’antagonista replicant de Rutger Hauer té una força filosòfica i carismàtica devastadora i, el clímax del film recau, precisament, en el duel de Harrison Ford amb ell, reforçant el missatge de la pel·lícula. Blade Runner 2049 alimenta poc a poc la trobada entre el protagonista K (Ryan Gosling) amb Deckard, generant unes expectatives que no són rematades amb contundència i amb un gir trampós de guió que no acaba de convèncer. No hi ha frases que passin a la història, no hi ha cap innovació remarcable en el relat metafísic, no hi ha l’explosió narrativa final que promet l’exposició estètica brillant de bona part del metratge del film.
Blade Runner 2049 està plena de bones idees, com la relació de K amb la Joy que interpreta Ana de Armas, però són idees que no acaben de quallar del tot. Com la intranscendència -i tedi- del Wallace de Jared Leto. Tot plegat es queda a mig camí de la cristal·lització-resposta que mereix una aposta estètica tan ambiciosa que és capaç de parlar-li de tu a tu a l’original, com una autèntica evolució del seu material. És imperfecta: et sedueix, et captiva… però només t’enganya una estona. Quan t’acabes la magdalena, te n’adones que per molt que hagis jugat amb els elements correctes, l’essència d’allò original no es pot recuperar. Has gaudit revivint records, t’has autoconvençut amb sensacions pràcticament idèntiques, però la nostàlgia no pot ressuscitar res ni ningú.
cinexinblog 