Aquesta és la història d’una nena que no volia ser actriu ni princesa. Tampoc va triar néixer en un món hostil on l’amor era un valor postís. La Carrie era una nena, al cap i a la fi. Però quan tenia dos anys ja s’amagava sota les taules plenes de copes de les festes més cool de Hollywood i observava com la mare s’enduia les mirades i els flaixos. «Debbie, Debbie!». Tots volien saber com estava la víctima d’un dels escàndols més sonats de l’època daurada de l’star system: el seu marit, el cantant Eddie Fisher, l’havia deixada per anar-se’n amb l’amiguíssima Elizabeth Taylor. El que no sabia aleshores la Carrie és que el proper home que entraria a casa, no només enganyaria la mare, sinó que li fotria tots els calers.

Carrie Fisher no va saltar a la fama el 1977 quan va posar-se al cap les ensaimades de la Princesa Leia a Star Wars, sinó a les dues hores de vida a la revista Life. Això sí: aquest personatge va ser clau en el seu desenvolupament. «La Leia m’ho va donar i m’ho va prendre tot», va dir moltes vegades. No deixa de ser irònic que hagi acabat tancant el seu cicle vital retornant a l’univers Star Wars. Un univers que va enaltir-la a icona cultural, esculpint-la en aquella matèria màgica que fa que alguns éssers es converteixin en immortals. El cinema és així: una arma poderosa que alimenta l’imaginari col·lectiu i permet que la Carrie Fisher dels 19 anys, disparant amb el seu blàster als stormtroopers, no s’esvaeixi mai de les nostres retines. Carrie Fisher és, des d’aleshores, eterna.

Leia Organa va caure amb tot el pes sobre les seves espatlles i Carrie Fisher va deixar de ser la filla de Debbie Reynolds per ser per sempre una princesa intergalàctica. Però la recerca de la seva pròpia identitat a través de l’escriptura va convertir-se en el motor que la treuria del pou de les addiccions i l’ajudaria a lidiar amb la síndrome bipolar diagnosticada després d’anys de teràpia. L’estil mordaç, àcid i enèrgic de l’autobiogràfica Postcards from the Edge (1987), va posar en boca de Meryl Streep i Shirley Maclaine diàlegs a anys llum de distància dels que ella mai havia dit en la pell de l’altesa de George Lucas. La Carrie Fisher autèntica, més fidel a sí mateixa, és la Carrie guionista i escriptora. L’actriu va convertir-se en script doctor, algú que no apareix als crèdits i arregla els textos perquè acabin sortint bones pel·lícules. Per la seva lupa i enginy van passar-hi Hook (1991), Sister Act (1992), The Wedding Singer (1998) o, fins i tot, la segona trilogia d’Star Wars (1999 – 2005).

Debutant al cinema el 1975 davant Warren Beatty a Shampoo, mai més va tenir un altre paper protagonista com el de Leia Organa, però va aparèixer en clàssics com The Blues Brothers (1980), Hannah and Her Sisters (1986) o bé When Harry Met Sally (1989). La seva estel·la és la d’una dona intel·ligent, brillant amb les paraules, amb un gran sentit de l’humor i amb capacitat per riure’s de sí mateixa: un calvari per a qualsevol representant o cap de premsa. Amb el monòleg teatral Wishful Drinking va repassar la seva vida repartint hòsties verbals com a pans sense estalviar-se l’autocrítica i, el seu darrer llegat és el llibre The Princess Diarist, basat en diaris que escrivia durant el rodatge de la primera pel·lícula de la trilogia original. En aquestes pàgines hi explicava, per exemple, que l’episodi romàntic Leia-Han Solo va saltar del cel·luloide a la realitat. Un capítol divertit -i fins aleshores, desconegut- en una vida emocional farcida de desenganys com la relació tortuosa amb el músic Paul Simon o bé el divorci amb l’agent Bryan Lourd quan va sortir de l’armari després de donar-li una filla, la també actriu Billie.

Carrie Fisher se’n va i ens deixa la Leia madura de The Force Awakens (2015) i el seu treball pòstum a l’episodi VIII. La General Organa ja no és jove, no va en bikini per exigències testosteròniques del guió ni és presonera d’un monstre. No necessita que la salvin perquè ha aconseguit el que volia: liderar la revolució contra l’Imperi. Aquesta és la Leia que més s’assembla a la Carrie: després de perdre-ho tot més de 100 vegades, va tornar-se a aixecar perquè era una supervivent i una lluitadora. I el més important: no va callar mai, sobretot per rebel·lar-se contra els estereotips masclistes de Hollywood: «No volen contractar-me a mi tota sencera, només en volen tres quarts! Estem en un negoci on l’únic que importa és l’aparença física. És una merda. Podrien dir-me que em tornés més jove, perquè és així de simple, és el que voldrien». Així era ella. Molt més que una princesa.