Us imagineu la història del cinema sense E.T.? Suposo que no. I la carrera de Steven Spielberg sense aquest títol? Amb permís dels taurons, els missatges encriptats a l’espai i la carta de presentació d’Indiana Jones, és amb E.T. que aconsegueix connectar amb tots els públics signant l’aleshores pel·lícula més taquillera de tots els temps. Obra mestra per a molts, és complicat trobar un film que perduri així generació rere generació. Però qui va parir la bestioleta? Qui va crear-lo en una pàgina en blanc? Qui va escriure el conte? Com sempre, la resposta recau en l’oblidat crèdit del guionista.

Els flaixos són per als actors i actrius, els elogis se’ls emporten els directors… i qui se’n recorda del pobre desgraciat que ha estat nits senceres amb els ulls com plats parlant amb éssers invisibles i preguntant-se si el maleït text gira o no gira? L’esquizofrènia de l’arquetípic woodyallenambulleresdepasta és un patiment poc reconegut públicament i mereixedor de més honors. I, en el cas de la Melissa Mathison, inventora de l’extraterrestre que tots voldríem adoptar, encara és pitjor… per què? Doncs perquè… quina putada… no només li roba el protagonisme Spielberg, sinó que la recorden de bracet del seu exmarit!

Mathison ha mort aquesta setmana i des d’on estigui observant el món, haurà vist com als telenotícies la destaquen gairebé més per haver estat casada amb Harrison Ford que no pas per la seva pròpia carrera cinematogràfica. No n’hi ha prou amb haver col·laborat amb Coppola, fet E.T. o escrit Kundun per a Scorsese? I aquí ve una altra pregunta: si Mathison no hagués viscut a l’ombra de Han Solo, la seva trajectòria hauria estat més prolífica? Es va retirar per tenir cura dels seus fills i deixa un treball pòstum per a Spielberg: The Big Friendly Giant, adaptació de Roald Dahl.

Guionista a l’ombra del rei Mides de Hollywood, dona a l’ombra d’una icona de l’starsystem. Dona. Que injusta és la vida. Tots els que hem crescut estimant E.T. hauríem de recordar-la sempre. A ella. Gràcies, Melissa.