The Revenant té tots els números d’erigir-se com la gran triomfadora dels Oscars. Amb 12 nominacions, el film d’Alejandro González Iñárritu és el cavall guanyador de la nit. El més esperat? Veure, per fi, Leonardo DiCaprio amb una estatueta a la mà. Aquests són els fets pràcticament consumats… la resta de possibilitats, ja és més complicada. Jugar a fer pronòstics és molt divertit… som-hi!

Millor pel·lícula: The Revenant 

Millor director: Alejandro G. Iñárritu, The Revenant

Millor actriu principal: Brie Larson, Room

Millor actriu secundària: Kate Winslet, Steve Jobs

Millor actor principal: Leonardo DiCaprio, The Revenant

Millor actor secundari: Sylvester Stallone, Creed

Millor pel·lícula d’animació: Inside Out

Millor fotografia: Emmanuel Lubezki, The Revenant

Millor guió original: Josh Singer & Tom McCarthy, Spotlight

Millor guió adaptat: Phyllis Nagy, Carol

Millor vestuari: Carol

Millor documental: Amy

Millor pel·lícula de parla no anglesa: Son of Saul

Millor maquillatge i perruqueria: The Revenant

Millor muntatge: Mad Max: Fury Road

Millor muntatge de so: Mad Max: Fury Road

Millor mescla de so: Mad Max: Fury Road

Millors efectes visuals: Star Wars: The Force Awakens

Millor disseny de producció: The Revenant

Millor banda sonora: Ennio Morricone, The Hateful Eight

Millor cançó: Lady Gaga, «It happens to you», The Hunting Ground

… Alea jacta est!

Una cita de Raymond Carver li serveix a Alejandro G. Iñárritu, abans d’arrencar, per formular la motivació del Riggan Thomson en constant moviment que acompanyarem al llarg de la seva cursa a contra-rellotge: poder dir-se a sí mateix estimat, sentir-se estimat a la Terra. La reflexió prové del dramaturg que l’ha marcat: el va empènyer a escollir la carrera que l’ha convertit en el que és ara, un ex superheroi en decadència que confia redimir la seva existència mediocre. Portant un dels clàssics de Carver a Broadway, a més, no espera només fer les paus amb ell mateix i deixar enrere el Birdman que el va fer mainstream, sinó que pretén que la seva filla l’admiri i el perdoni per no haver estat un bon pare.

Assistim a les 48 hores del tot o res d’un personatge completament al límit, que corre cap al moment de l’estrena de l’obra enfrontant-se, com pot, a les pors i obstacles com si es tractés d’un compte enrere cap a un bíblic judici final particular. Literalment, ens endinsem a les entranyes d’aquest final de camí vital tan extrem, a través de la il·lusió de pràcticament un únic pla seqüència fabricat amb l’enginy del director de fotografia Emmanuel Lubezki, gran dominador d’aquest recurs (Children of men, Gravity): “La vida és un continu i sense talls és com pots aconseguir que l’audiència se submergeixi en aquest ritme emocional.” Birdman és això: steadicam sense respir, amb el·lipsis que passen pràcticament desapercebudes i tensió dramàtica sense descans. L’espectador viu, com i amb Riggan, en el laberint metafòric i físic del St James Theater de Nova York.

L’aposta formal d’Iñárritu, jugar amb la idea de continuïtat on fins al clímax no hi ha cap tall aparent i, on les transicions dia/nit es fan, també, amb la càmera en moviment, demostra un virtuosisme difícil d’igualar. El seu equip se serveix d’escombrats, figures que s’entrecreuen davant l’objectiu, portes que s’obren i es tanquen i l’aparició del solista de la percussió -també frenètica- de la banda sonora, per fer les trampes necessàries per aconseguir un resultat final que pot recordar al de Hitchcock a The Rope: sense errors de raccord detectables a l’ull de l’espectador, l’engany surt rodó i reforça l’angoixa del protagonista. Això sí: directors com Aleksandr Sokurov (Russian Ark) o bé Sebastian Schipper (Victoria), que han rodat films que sí que són un pla seqüència real de principi a fi, podrien aixecar la mà i dir, amb raó: “Ei, així, qualsevol!”

Birdman és un film que no amaga les seves pretensions. La hil·larant cursa en calçotets per Times Square reforça el patetisme del rol de Michael Keaton i, alhora, planteja un paral·lelisme curiós amb els que també roden un pla seqüència -amb el mòbil-: el públic que el reconeix per les produccions de superherois que Iñárritu, segons sembla, detesta. El director mexicà no es queda aquí a l’hora de subratllar la seva identitat i trenca la quarta paret per enviar un missatge: l’home ocell acusa directament l’audiència de voler veure merda. Qui ho havia de dir, la proposta fílmica de Birdman no està només al servei de la crisi existencial del protagonista, sinó al d’un Iñárritu que vol demostrar de què és capaç i en què creu com a cineasta.

Birdman va guanyar, la passada edició dels Oscar, quatre guardons: pel·lícula, director, guió original i fotografia. 

Enmig del bullici, de la multitud de Nova York, en un restaurant luxós, un tal Jack irrellevant irromp enmig de la conversa que comparteixen dues dones, a qui veiem primer de lluny i, després, de prop en una taula. La tensió entre elles es palpa a través de com es miren i callen. És com si Todd Haynes li digués a l’espectador: “ara t’explicaré què ha passat”. Com a Far From Heaven (2002), s’aproxima a l’Amèrica conservadora dels anys 50, per explicar-nos una història de sentiments reprimits, de contenció emocional i de silencis que diuen més que les paraules. La mirada de Haynes és íntima i punyent, amb plans curts que despullen els ulls de Therese (Rooney Mara) o bé els llavis de Carol (Cate Blanchett), dos éssers perduts fins que es troben i s’enamoren.

Encara que l’esquema argumental és molt similar, Carol és exactament el contrari de La vie d’Adèle (Abdellatif Kechiche, 2013). Tot el què la pel·lícula francesa tenia de realisme explícit, el film de Haynes és, en canvi, una exhibició de subtilesa: una composició de petits detalls i gests que el director escruta amb una mirada còmplice, elegant i delicada: una mà que toca l’altra, uns guants oblidats, un ble de cabells apartat de la cara. Tenint en compte aquest punt de vista on suggerir és més important que mostrar, no és gratuït el missatge de Haynes a l’escena on apareix la projecció de Sunset Boulevard (Billy Wilder, 1950), quan algú diu que intenta diferenciar el que els personatges diuen del que senten. Aquí està, en essència, el to que imprimeix Carol. El director, a més, sap aproximar-se amb èxit a la textura i la manera de fer cinema de l’època, adquirint rellevància la seva aposta pel cel·luloide.

Carol i Far From Heaven són vasos comunicants, com una mena de díptic temàtic que s’acosta a la impossibilitat dels seus protagonistes de ser lliures i feliços a causa d’una societat anul·ladora. Haynes sap retratar la bellesa de l’amor i la malenconia que destil·len Therese i Carol i definir, també, què signifiquen l’una per l’altra en moments molt diferents de les seves vides, per tornar al punt de partida del film. I que diferent ens sembla aleshores l’atmosfera de la trobada al restaurant! Quan sospitem que som davant d’una estructura circular, el guió ens sorprèn fent-nos veure que allò és el clímax de la història i que el millor encara està per arribar. I, de nou, subtilesa, contenció i les mirades que es claven per dir molt més que no pas les paraules. Carol és un gran triomf de Haynes.

Carol està nominada a 6 Oscars, incloent actriu principal, secundària i guió adaptat. 

No és cap secret que Alejandro G. Iñárritu sempre aposta per protagonistes extrems que porta fins al límit: és una constant en la seva filmografia, des del seu debut amb Amores perros, passant per la sublimació d’aquesta predilecció a Biutiful, fins a la més recent Birdman. A The Revenant, però, el llindar fins on arrossega a Leonardo DiCaprio no és el del precipici emocional -que també-, sinó el de les seves capacitats físiques sobrehumanes que ratllen el miracle, associable a l’esfera mística que envolta el seu cinema. Aquest cop, ens calçarem la pell de Hugh Glass, caçador del segle XIX malferit que sobreviurà a tota mena d’obstacles imaginables per revenjar-se de qui l’ha abandonat i donat per mort. Aquesta tensió dramàtica es viu amb tota la intensitat característica d’Iñárritu, amb escenes que et deixen clavat a la butaca sense alè.

L’ésser humà contra la inescrutable immensitat de la natura. L’heroi, sol, davant el perill en un camí angoixant que, a estones, sembla inabastable i inacabable. The Revenant és el que és per l’exhibició interpretativa de DiCaprio i per la fotografia d’Emmanuel Lubezki. Rodada íntegrament a l’exterior, amb llum natural i desafiant temperatures sota zero, glaç, neu i tota mena d’inclemències climatològiques, l’empresa es presenta descomunal i nua davant la càmera. Amb ós i sense, la construcció del personatge de Glass és brutal de principi a fi: DiCaprio menja vísceres per sobreviure, desafia la hipotèrmia i acaba per ficar-se, literalment, dins la pell d’un animal mort per escalfar-se. Està permanentment en alerta màxima al servei de la causa de Glass i el pes del seu passat, reapareixent en parèntesis onírics que recorden a episodis fílmics de Terrence Malick (The tree of life).

La debilitat de The Revenant és la simplicitat de l’argument: la llarga -llarguíssima- travessa d’un home ple de ràbia que s’enfronta al seu destí cruent. Camina i camina. I mentre camina, res canvia. Glass continua sent Glass, sense afrontar decisions complicades, ni variar plans, ni experimentar cap mena d’arc de transformació -no és el personatge que més diversitat de registres li haurà donat a DiCaprio, ni de bon tros-, ni pràcticament dir ni ase ni bèstia. Res més que això. Res i tot, alhora. De fet, el personatge més intrigant és el de l’antagonista: un esplèndid Tom Hardy recargolat i cínic, que ofereix algun punt d’humor -negre, això sí-. Quan parla del seu background, és fàcil d’imaginar que a partir del seu personatge n’hauria pogut sortir una història menys previsible i amb més matisos que la del viatge de Hugh Glass. Però tranquil, Leo. Aquesta vegada és impossible que l’Oscar se t’escapi.

 

The Revenant està nominada a 12 Oscars, incloent pel·lícula, director, actor principal, secundari i fotografia. 

 

All the president’s men (Alan J. Pakula, 1976) continua sent la referència per excel·lència del cinema dedicat a plasmar el que el periodisme és en la seva essència més pura i romàntica. Un esperit devorat pels empresaris que escanyen els seus redactors precaris in eternum. Dedicar temps a investigar durant mesos allò que algú en algun lloc vol amagar es converteix en una utopia que pocs poden practicar, però pel·lícules com la recent estrenada Spotlight* ens recorden que el periodisme, en realitat, es tractava d’això.

La màgia del duet format per Hoffman/Bernstein i Redford/Woodward i el fet que quan es va estrenar el film sobre l’escàndol del Watergate el cos de Nixon encara era calent, van elevar la justificadíssima èpica d’aquell relat: un thriller ple de tensió dramàtica on es reivindicava, implícitament, la importància del dret -i la necessitat- dels ciutadans a estar ben informats. Una oda al periodisme com a arma capaç de destronar, fins i tot, l’home més poderós del món. En aquest sentit, Spotlight vola al costat d’All the president’s men.

El director Tom McCarthy, co-autor d’un guió brillantíssim, s’endinsa de ple en la matèria des del minut zero. Segueix magistralment la investigació minuciosa de l’equip de quatre periodistes del Boston Globe que el 2002 van destapar l’escàndol de pederàstia a gran escala al sí de l’església catòlica. La posada en escena i l’escriptura del relat són perfectes i aconsegueixen fer còmplice l’espectador, que s’arriba a sentir un membre més del diari. McCarthy se surt amb la seva i condueix amb naturalitat els dilemes, debats interns dels personatges i reflexions que vol provocar a l’audiència.

El treball dels actors és sublim, amb especial menció a un sobri Michael Keaton, perfecte en el seu rol de cap de secció veterà, i a Mark Ruffalo, ple de temperament convincent en el paper de periodista vocacional absolutament desastrós en la vida personal -l’únic que l’importa és la història que té entre mans-. I és clau el personatge de Liev Schreiber com a punt autocrític: qui sap si sense l’element extern d’un editor de fora de Boston i no catòlic, s’hauria aconseguit arribar fins aquí. La pel·lícula no amaga aquestes preguntes ni sacralitza els herois de l’epopeia, sinó que és justa amb les seves contradiccions.

Spotlight és una lliçó de cinema i de la professió que estudia, un triomf rodó sense pal·liatius. No cau en tòpics ni estridències melodramàtiques davant un material tan sensible. Apunta on ha d’apuntar, igual com els redactors del Boston Globe, que van saber anar fins al fons de la qüestió per sacsejar l’status quo, l’stablishment imperant que es creu invencible i impune davant de tot i tothom. Enorme i poderosa història, Spotlight és una reivindicació del que hauria de ser aquesta professió en perill d’extinció que s’anomena PERIODISME.

*Spotlight opta a sis premis Oscar: pel·lícula, direcció, actor secundari, actriu secundària, guió original i edició.